Según el ex político británico y neurólogo David Owen, las presiones y la responsabilidad que conlleva el poder termina afectando a la mente, ha este hecho se le ha denominado desde la antigüedad como el “Síndrome de Hubris”.
Para D. Owen, una persona más o menos normal se mete en política y de repente alcanza el poder o un cargo importante. Internamente tiene un principio de duda sobre si realmente tiene capacidad para ello. Pero pronto surge la legión de incondicionales que le felicitan y reconocen su valía. Poco a poco, la primera duda sobre su capacidad se transforma y empieza a pensar que está ahí por méritos propios.
Esta es sólo una primera fase. Pronto se da un paso más "en el que ya no se le dice lo que hace bien, sino que menos mal que estaba allí para solucionarlo y es entonces cuando se entra en la ideación megalomaniaca, cuyos síntomas son la infalibilidad y el creerse insustituible". Para los psicólogos, es entonces cuando los políticos "comienzan a realizar planes estratégicos para 20 años como si ellos fueran a estar todo ese tiempo".
Pero no queda aquí la cosa. Tras un tiempo en el poder, los afectados por el 'Hubris' padecen lo que psicopatológicamente se llama 'desarrollo paranoide'. "Todo el que se opone a él o a sus ideas son enemigos personales, que responden a envidias. Puede llegar incluso a la 'paranoia o trastorno delirante', que consiste en sospechar de todo el mundo que le haga una mínima crítica y a, progresivamente, aislarse más de la sociedad. Y, así, hasta el cese o pérdida de las elecciones, donde viene el batacazo y se desarrolla un cuadro depresivo ante una situación que no comprende.
Aparte de los síntomas evidentes, la neurociencia no ha encontrado aún las bases científicas que expliquen este síndrome. Además, como reconocen los expertos, "es difícil tratarlo o evitarlo, sobre todo porque quien lo padece no tiene conciencia de ello".
Ximo Martí
miércoles 24 de septiembre de 2008
miércoles 10 de septiembre de 2008
INTERVENCIÓ I RECONVERSIÓ
Com tots ja sabem i la premsa diària s’encarrega de recordar a tothom, ens trobem dins un període al qual s’ha frenat de ple el sector immobiliari. El futur, si considerem el que ha passat en altres períodes semblants com a principis dels anys 90, es precisaran d’ al voltant d’ uns dos anys per tal d’ajustar aixó que es coneix com oferta i demanda. L’ enduriment de les condiciones financeres ha sigut un dels factors claus en l’ esdeveniment de l’ actual crisis, i es de veres que molts bancs i caixes s’ han fet molt més selectives en les mesures d’ execució de les hipoteques, però aquest no ha sigut l’ únic problema. Tal volta un dels primers problemes esdevé de eixes valoracions astronòmiques que han dut a les empreses del sector (moltes ja amb situació crítica) a precisar d’ una reconversió donada l’ urgent necessitat de líquid. L’ actual situació col·locarà a les valoracions en un marge més real del que s’ ha tingut fins ara.
Així dons podem establir la necessitat d’ una reconversió. Però aquesta reconversió no es gens senzilla, s’ ha d’ aprofitar per tal d’ incentivar el casi inexistent mercat de lloguer, les administracions han de lluitar per dur endavant tota l’ obra pública licitada, per tal d’ assegurar el pas dels treballadors de l’ obra privada a l’ obra pública.
Es precisa de l’ajuda e intervenció de les administracions en gran part per tal de que molta de l’ obra pública, així com d’ iniciatives productives privades, que hui es troben en tràmit, per tal de que tiren endavant ràpidament i no continuen pujant els parats i que la crisi immobiliària no afecte a la resta de sectors.
Francisco García Piñón
Així dons podem establir la necessitat d’ una reconversió. Però aquesta reconversió no es gens senzilla, s’ ha d’ aprofitar per tal d’ incentivar el casi inexistent mercat de lloguer, les administracions han de lluitar per dur endavant tota l’ obra pública licitada, per tal d’ assegurar el pas dels treballadors de l’ obra privada a l’ obra pública.
Es precisa de l’ajuda e intervenció de les administracions en gran part per tal de que molta de l’ obra pública, així com d’ iniciatives productives privades, que hui es troben en tràmit, per tal de que tiren endavant ràpidament i no continuen pujant els parats i que la crisi immobiliària no afecte a la resta de sectors.
Francisco García Piñón
viernes 30 de mayo de 2008
PATRIMONI INDUSTRIAL. FABRICAR TURISME
En els últims anys, a Onda, s’està fent l’esforç de posar en valor el nostre patrimoni històric, que esdevé un nou atractiu per als turistes i visitants que s’acosten al nostre poble. També s’està fent envers el patrimoni natural, preservant els nostres paratges més singulars. Però, què passa amb el nostre patrimoni industrial?. La història d’Onda va unida a la indústria taulellera. Gràcies a esta activitat, Onda es va consolidar a principis de segle XX com a principal focus industrial de la comarca; dels forns de les principals fàbriques s’abastien mercats nacionals i internacionals. És cert que, amb la tasca realitzada durant estos anys des del Museu del Taulell, s’ha avançat cap a la musealització d’una part d’este patrimoni, és a dir, la conservació d’antics taulells i peces ceràmiques. No obstant això, queda una faena pendent: la recuperació i transformació d’aquelles antigues fàbriques que hui en dia romanen abandonades. En esta tasca juguen un paper fonamental els poders públics, però també la iniciativa privada. Amb estes accions, podríem donar nous usos a estos espais, albergant dins d’ells: centres culturals, sales d’exposicions, centres socials... o, en el cas de la iniciativa privada, noves empreses. Sols així es conservarien els antics espais industrials, convertint-los en testimonis de la cultura i de la societat obrera, que han format la identitat d’Onda els darrers segles. Però, no sols això, sinó que també s’avançaria per un altre camí, el del turisme industrial.
Este turisme, al nostre país, comença a ser ara més conegut, però en altres països s’ha consolidat i suposa un gran èxit de públic. Una iniciativa interessant, en este sentit, i pròxima a la nostra realitat, és la presa per una vintena de localitats catalanes que en l’any 2006 crearen la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya, a través de la qual intenten revaloritzar i conservar antigues fàbriques en desús, dinamitzant i potenciant el seu interés turístic, econòmic i cultural.
Ara bé, el principal problema per al patrimoni és la febre urbanitzadora. Potser, en el cas d’Onda, alguns es conformen amb deixar en peu els fumerals d’algunes antigues fàbriques, o en alguns casos ni tant sols això, cas d’algunes fàbriques centenàries enderrocades i ja desaparegudes. Però, el ben cert, és que existeixen altres alternatives que, a part de conservar la memòria històrica més recent, la de la industrialització del nostre poble, fabriquen turisme.
Este turisme, al nostre país, comença a ser ara més conegut, però en altres països s’ha consolidat i suposa un gran èxit de públic. Una iniciativa interessant, en este sentit, i pròxima a la nostra realitat, és la presa per una vintena de localitats catalanes que en l’any 2006 crearen la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya, a través de la qual intenten revaloritzar i conservar antigues fàbriques en desús, dinamitzant i potenciant el seu interés turístic, econòmic i cultural.
Ara bé, el principal problema per al patrimoni és la febre urbanitzadora. Potser, en el cas d’Onda, alguns es conformen amb deixar en peu els fumerals d’algunes antigues fàbriques, o en alguns casos ni tant sols això, cas d’algunes fàbriques centenàries enderrocades i ja desaparegudes. Però, el ben cert, és que existeixen altres alternatives que, a part de conservar la memòria històrica més recent, la de la industrialització del nostre poble, fabriquen turisme.
Ximo Huguet Lecha
L’ATZAR TAMBÉ JUGA EN EL FRACÀS ESCOLAR
Què serà que sempre que apleguen els finals de curs ens ve a la ment el tema del fracàs escolar. Serà segurament per allò d’acomplir amb el tòpic de “Qui sembra recull”. És cert que és el moment, tot i la incongruència de no fer-ho abans. Els finals de curs són idonis per fer reflexions i valoracions sobre el passat habitualment més immediat. I al respecte n’hi ha molt que tallar.
Què poquetes vegades s’està disposat a assumir que l’educació d’un aprenent requereix d’un front comú on no pot quedar exclosa ninguna de les parts. Però no. És molt més fàcil fer demagògia i desequilibrar, sempre segons el context, el 25% natural que correspon a cadascun. Això és: 25% a l’aprenent, 25% als ensenyants, 25% a la família i 25% al carrer. Si la reunió és de pares, la “culpa” del fracàs escolar del fill la té –directament-- el professorat; si la reunió és de professors, la responsabilitat del fracàs escolar la té la família i el que cada vegada són més malcriats els aprenents (de vegades també s’inclou la manca de mitjans, tot i que quan se’n tenen no se sap ben bé què fer amb ells). I si la reunió és d’alumnes la discussió és, deixant a banda les actuacions de pares, mares i ensenyants –acompanyades les més de les vegades d’insults implícits o explícits--, on vaig a tenir el casal, quin preu haurem de pagar, quanta beguda “sostenible” estarem disposats a adquirir, a quina hora començaran els bous i a quina hora hauré de tornar a casa.
Al final estic convençut que, no lliurant ningú de la part (%) que li correspon, l’atzar juga un paper fonamental en el devenir educatiu d’un aprenent. Perquè és una indubtable i indiscutible qüestió d’atzar la família, l’ensenyant o la quadrilla que et toquen. I així és com, enmig d’aquest enrenou, tothom naix, creix, es reprodueix i mor. Tot tan natural com la vida mateixa. En un altre moment dels governs que mai no són tema d’atzar.
Què poquetes vegades s’està disposat a assumir que l’educació d’un aprenent requereix d’un front comú on no pot quedar exclosa ninguna de les parts. Però no. És molt més fàcil fer demagògia i desequilibrar, sempre segons el context, el 25% natural que correspon a cadascun. Això és: 25% a l’aprenent, 25% als ensenyants, 25% a la família i 25% al carrer. Si la reunió és de pares, la “culpa” del fracàs escolar del fill la té –directament-- el professorat; si la reunió és de professors, la responsabilitat del fracàs escolar la té la família i el que cada vegada són més malcriats els aprenents (de vegades també s’inclou la manca de mitjans, tot i que quan se’n tenen no se sap ben bé què fer amb ells). I si la reunió és d’alumnes la discussió és, deixant a banda les actuacions de pares, mares i ensenyants –acompanyades les més de les vegades d’insults implícits o explícits--, on vaig a tenir el casal, quin preu haurem de pagar, quanta beguda “sostenible” estarem disposats a adquirir, a quina hora començaran els bous i a quina hora hauré de tornar a casa.
Al final estic convençut que, no lliurant ningú de la part (%) que li correspon, l’atzar juga un paper fonamental en el devenir educatiu d’un aprenent. Perquè és una indubtable i indiscutible qüestió d’atzar la família, l’ensenyant o la quadrilla que et toquen. I així és com, enmig d’aquest enrenou, tothom naix, creix, es reprodueix i mor. Tot tan natural com la vida mateixa. En un altre moment dels governs que mai no són tema d’atzar.
Joan Castany i Alvaro
De nuevo el Baladrar
El depósito en vertedero, es el método tradicional más empleado, a pesar de las nuevas tecnologías de gestión de residuos, siempre existe una fracción de materiales que requieren su eliminación en vertederos. Es por ello que queda claro que no se puede prescindir de los vertederos. En la provincia de Castellón, en los últimos años, se han vivido claros ejemplos de resistencia ciudadana a la construcción de este tipo de instalaciones.
Ahora, pasadas ya las últimas elecciones, parece que vuelve el tema, y en el Ayuntamiento de Fanzara se ha aprobado la modificación puntual, que se hizo famosa por permitir la instalación de un vertedero de residuos tóxicos y peligrosos. Lo curioso de la aprobación, es que se ha realizado con una Declaración de Impacto Ambiental que no permitía el almacenamiento, tratamiento, tránsito o vertido de residuos peligrosos. Por lo tanto, suponemos y esperamos que al final todo acabe con la construcción de un polígono industrial en el Baladrar. Y no más.
Sin embargo, no dejo de que preguntarme el porque se han proyectado tantas instalaciones de vertederos de residuos tóxicos y peligrosos en municipios del interior de nuestra provincia (Les Coves de Vinromà, Fanzara y La Salzadella) cuando el interior de la provincia de Castellón solo produce alrededor del 4,4% del total de residuos de la Comunitat Valenciana, mientras que el interior de la provincia de Valencia produce ella sola el 25 % del total de residuos de la Comunitat.
Los gobernantes de esta provincia no deberían esconder la cabeza ante estos hechos, y haciendo gala de los poderes que les hemos otorgado, deberían impedir que el bello interior de nuestra provincia se convierta en el vertedero de nuestra Comunitat.
Ahora, pasadas ya las últimas elecciones, parece que vuelve el tema, y en el Ayuntamiento de Fanzara se ha aprobado la modificación puntual, que se hizo famosa por permitir la instalación de un vertedero de residuos tóxicos y peligrosos. Lo curioso de la aprobación, es que se ha realizado con una Declaración de Impacto Ambiental que no permitía el almacenamiento, tratamiento, tránsito o vertido de residuos peligrosos. Por lo tanto, suponemos y esperamos que al final todo acabe con la construcción de un polígono industrial en el Baladrar. Y no más.
Sin embargo, no dejo de que preguntarme el porque se han proyectado tantas instalaciones de vertederos de residuos tóxicos y peligrosos en municipios del interior de nuestra provincia (Les Coves de Vinromà, Fanzara y La Salzadella) cuando el interior de la provincia de Castellón solo produce alrededor del 4,4% del total de residuos de la Comunitat Valenciana, mientras que el interior de la provincia de Valencia produce ella sola el 25 % del total de residuos de la Comunitat.
Los gobernantes de esta provincia no deberían esconder la cabeza ante estos hechos, y haciendo gala de los poderes que les hemos otorgado, deberían impedir que el bello interior de nuestra provincia se convierta en el vertedero de nuestra Comunitat.
F.García Piñón
domingo 13 de abril de 2008
LA CULTURA DE LA JUBILACIÓN
En épocas anteriores a los fenicios, ya existía la sana costumbre de la jubilación, expresión con la cual se pretendía agradecer a los guerreros sus labores prestadas.
Han pasado siglos, y en la cultura mediterránea, se continua practicando esta buena costumbre.
En este, nuestro actual siglo XXI, cabría recordar, lo maravilloso que es llegar a determinada edad y como premio a los esfuerzos pasados, jubilarse y disfrutar del clima del Mare Nostrum, de la familia, de los amigos y como no, de la gastronomía, siempre que nuestra dieta y el colesterol nos lo permita.
Por último, habría que recordar a nuestra democracia ya asentada y viva, que mediante sus instituciones estatales, autonómicas y locales, encargadas de vertebrar nuestro Estado, realicen los esfuerzos legislativos y económicos pertinentes, para que nuestra bien merecida jubilación, sea, para todos, la más maravillosa.
jueves 10 de abril de 2008
LOS MEDIOS EN CAMPAÑA
Estos días más que nunca los medios de comunicación andan repletos de contenidos electorales. La pre-campaña y la campaña se unen a pesar de las fechas oficiales y ahora más que nunca todos los aparatos de los partidos están pendientes de lo que aparece y no aparece en esos medios.
La importancia que ha adquirido la televisión como fuente de información e influencia, la saben bien los responsables de los distintos grupos políticos. Tanto es así que a nivel estatal los partidos producen su propia señal de los mítines y otros actos y la ofrecen gratuitamente a cuantas cadenas la quieran. La realización de los mítines está más cerca de un concierto de pop-rock que de una conferencia o una clase universitaria, por no hablar de la puesta en escena tan cuidada como el mejor plató de televisión o el mejor decorado de cine.
Este hecho que es normal en el plano estatal, no lo es tanto a nivel local o comarcal, donde los políticos –salvo raras y claras excepciones- no se han aprendido la lección y ni en campaña ofrecen a los medios más cercanos el apoyo que requieren para poder ofrecer un mejor producto, una mejor imagen y un mejor servicio a la colectividad. Quizás sea así porque la independencia, la innovación y los cambios a veces producen desconfianza, como dice el refrán para ellos más vale malo conocido …
Y por ahí andan, anclados en el cutrerío y la caspa televisiva, convencidos de que no les hace falta nada más y lo importante es sólo lo que se dice y no cómo ni dónde se dice. Eso hace tiempo que cambió y lo demuestran las victorias de algunos candidatos que han dominado los medios gracias a una impecable interpretación de su personaje ( hay una larga lista con ejemplos de actores y comunicadores que ahora no mencionaremos porque tampoco es el caso).
A los que todavía no creen en la importancia de cuidar los medios más próximos, de apostar por la innovación y el futuro, les diría que se lo hagan ver, que aprendan de las campañas estatales –salvando las distancias- y si creen que haciendo lo mismo de siempre, de la forma de siempre y con las mismas caras de siempre, van a ganar algo, están apañados. El progreso, la modernidad y la apuesta de futuro se demuestra con hechos, no con discursos soporíferos.
Lluís Domenech
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
